XAVIER ANTICH, doctor en filosofia
Des del primer cop que vaig sentir la veu de Txell Sota, cantant una de les melodies del seu disc,“No sembles tu”, m’he preguntat què és el que tant m’admirava d’ella. Primer, vaig pensar que era el timbre tan particular el que la feia igual d’emocionant en registres ben diferents; després, la intensitat del seu legato i l’expressivitat dels seus accents; més endavant, la capacitat rítmica; i, al final, la seva versatilitat. Com més escolto el disc, però, més me n’adono que, tot i continuar trobant tot això en cadascuna de les seves cançons, hi ha alguna cosa que se m’escapa i que no es deixa retenir amb aquestes virtuts, totes elles indiscutibles. I sé que el que més m’admira i emociona de la veu de la Txell Sota és la seva musicalitat i alguna cosa que, encara que no sigui capaç d’explicar-ho, té a veure amb una cosa essencial: la veritat. Aquesta veu és de veritat. Si l’heu escoltat, estic segur que ja sabeu de què parlo.
MONTSE VERGÉS, escriptora, filòloga i poeta
Mentre l’escolto, la veu de la Txell Sota m’agafa la mà per desvetllar-me el seu canvi de pell i se m’enduu pels camins de l’autenticitat més profunda, connectant en mi cada etapa viscuda i acompanyant, amb el seu camí, el meu, que no és altre que el de la vida que esclata en una nova primavera, des de la maduresa i la plenitud que dóna la consciència de tenir una sola vida i un sol ara i aquí. Que l’arbre, ben arrelat, li doni –i ens doni- després de florir, fruita tan bona com aquesta!